Transmetre i compartir
El plaer de l’esforç
Zero dolor, zero ansietat: només el plaer de tocar!
Les patologies funcionals del músic estan avui ben catalogades:
Les patologies funcionals dels ballarins també estan avui ben catalogades:
Les patologies dels actors, és clar, no són tan específiques com les dels ballarins i els músics.
Hi ha altres trastorns igual d’incapacitants (no catalogats com a patologies):
La «tendinitis»: un terme utilitzat impròpiament que encara genera moltes confusions. Aquestes molèsties poden arribar a ser invalidants.
Un altre exemple: la manca de flexibilitat quan es baixa cap al registre greu prové d’una relaxació excessiva de l’embocadura. Aquesta molèstia us fa compensar i genera tensions inútils i fatiga.
No oblidem que la qualitat de l’embocadura i dels llavis depèn de la dinàmica de la llengua i de la respiració. La llengua té un vincle directe amb la gestió del flux d’aire i evita les compensacions de l’embocadura o dels llavis.
Centrar-se només en l’embocadura és font de tensions:
Per optimitzar l’embocadura o els llavis, convé ajustar les espatlles, l’eix vertical «dels peus al cap», la respiració i la llengua.
La prevenció és indispensable per evitar o reduir l’aparició, el desenvolupament i la gravetat de les patologies funcionals, que afecten tant els més joves com els més experimentats.
Una formació a mida, que té en compte els vostres objectius, la vostra agenda i el lloc on viviu.
Creem junts el contingut de la vostra formació segons les vostres necessitats i a mesura que avanceu. Els temes que tractem són els següents, tots directament relacionats amb la vostra manera de tocar:
Teniu diverses opcions per organitzar la formació segons on viviu i la vostra disponibilitat:
Treballem junts a París en un espai especialment pensat per als artistes. Els vídeos us permeten veure i tornar a veure continguts específics i integrar-los encara més de pressa. Treballem a partir d’un pla d’acció establert a la primera trobada, que evoluciona amb el temps per respondre a les vostres necessitats. Les sessions en grup a París, de 3 a 5 professionals, acceleren la integració. Són especialment enriquidores perquè les preguntes de cadascú serveixen a tothom. Segons on viviu, també podem treballar a distància i alternar totes aquestes possibilitats.
Totes aquestes fórmules són, és clar, complementàries i us permeten aprofitar el que us resulti més pràctic per avançar al vostre ritme.
Truqueu-me o responeu-me per correu electrònic deixant-me el vostre número de telèfon: estaré encantat d’acompanyar-vos personalment en els vostres projectes.
A París o a distància, al vostre ritme
Les formacions següents poden ser finançades per a les persones amb l’estatut d’intermitent de l’espectacle, els professors que ensenyen en escoles i conservatoris i els músics que toquen en orquestres.
Ens encarreguem nosaltres de tramitar l’expedient; vosaltres us concentreu en la formació per aplicar-la immediatament.
Deixeu-me el vostre telèfon i respondré totes les vostres preguntes: contact@marcpapillon.com
Fins aviat,
Marc, 06 62 23 61 03
Les primeres sessions es dedicaran a avaluar la vostra organització del treball (tècnica, mental i estratègica) i a crear un pla personalitzat que respongui a les vostres necessitats i objectius. En grup, en sessions individuals, en línia o presencialment: m’agrada viatjar i venir a trobar-vos.
Tothom té punts febles en la seva recerca de l’excel·lència. Treballaré colze a colze amb vosaltres per escalar aquestes muntanyes, després d’haver-les identificat i prioritzat amb claredat. Pujar a l’escenari i tocar amb les pròpies febleses, tot aprofitant plenament tots els recursos propis, és alliberador.
Com que ser artista no es limita a practicar i millorar la manera de tocar, compartiré amb vosaltres altres eines útils, com la imaginació motora, la visualització mental, la consciència plena (mindfulness) i totes aquelles eines que cal anar integrant progressivament (zero dolor i zero ansietat) per a una expressió totalment lliure.
Trio, quartet, quintet · clàssica, jazz, contemporània
Formeu part d’una formació de música de cambra, de jazz o de música actual? Animeu el vostre grup a anar encara més lluny. Formació finançada per als intermitents de l’espectacle.
Per als intèrprets d’aquestes formacions, la pràctica no només requereix unes qualitats instrumentals i artístiques d’alt nivell, sinó que exigeix també de tots els músics una recerca de cohesió alhora tècnica i estètica. La pràctica en grup afavoreix aquest tipus i aquest grau de compromís, alhora personal i col·lectiu. Aquests grups es construeixen necessàriament a llarg termini. Un grup consolidat no són només tres, quatre, cinc o sis músics que interpreten una partitura: són éssers humans que dialoguen musicalment. I, en el cas dels grups professionals, ho fan davant d’un públic.
Física · Tècnica · Estratègica · Mental
sense instrument
Les claus de la preparació física abans de tocar (assajos, audicions, concerts, concursos). Guanyar resistència, flexibilitat, reactivitat, estabilitat i potència, i gestionar el cos en l’espai.
amb l’instrument
Relacionar les exigències tècniques instrumentals amb el respecte a l’anatomia funcional: so, vibrato, canvis de posició, tempi, matisos, columna d’aire, flexibilitat de l’embocadura, atacs, etc. Repartir els esforços, estalviar energia…
organització del treball
Aprendre a organitzar el temps de treball i les prioritats, guanyar eficàcia, preveure les pauses… Una estratègia optimitzada allibera temps.
estat d’ànim
Desenvolupar la concentració i tocar amb seguretat en qualsevol circumstància, amb objectius clars. Un enfocament precís i ergonòmic desenvolupa les qualitats que es busquen: velocitat, resistència i plaer de tocar junts.
Els tallers estan pensats perquè el músic i el grup de músics puguin fer servir, des dels propers assajos i concerts, les eines experimentades durant aquestes jornades. Amb el coaching de grups, teniu accés als tallers un mes abans de la nostra trobada, de manera que tindreu temps de mirar-los tantes vegades com calgui.
La prevenció és indispensable per evitar o reduir l’aparició, el desenvolupament i la gravetat de les patologies funcionals, que afecten tant els més joves com els més experimentats.
Aquestes jornades de formació i de coaching es fan al vostre lloc d’assaig habitual o a París.
En grup, el músic treu profit de l’experiència dels altres. L’efecte mirall és constructiu tant per al treball en equip com per al desenvolupament de la salut física i mental del músic.
El matí es dedica a aclarir les confusions funcionals en trobades individuals, mentre la resta del grup ja treballa les línies proposades a primera hora.
A la tarda, ens retrobem tots junts per posar en pràctica i desenvolupar les noves eines en una nova dinàmica de grup.
El treball pot continuar després al llarg de l’any per anar encara més lluny i preparar, per exemple, un proper concert.
Contacteu-me per correu electrònic o per telèfon i organitzarem junts el programa d’aquesta jornada.
Cadascun de nosaltres disposa de capacitats per «fer front» a les situacions: com podem identificar-les i perfeccionar-les per utilitzar-les de manera òptima a l’escenari o en qualsevol actuació davant d’un públic?
Els participants disposen d’eines per fer aquesta valoració. Es tracta de desenvolupar noves tècniques per afrontar una actuació davant del públic i posar-les en pràctica en el moment oportú.
El curs es basa en la posada en pràctica dels diferents recursos psicològics de què disposem per obtenir el millor rendiment possible, així com en l’aplicació pràctica de tècniques que permeten un millor control i una eficàcia personal més gran a l’escenari o davant d’un públic.
Aquest curs se centra en la pràctica de tècniques mentals i físiques per aconseguir una interpretació musical òptima.
Conservatoris, orquestres, escoles
Marc Papillon ajuda els artistes a aprendre ràpidament a rendir més:
per tenir, en definitiva, cada vegada més clares les pròpies necessitats, capacitats i orientacions.
Donar suport als artistes i aportar-los una mirada pràctica sobre la integració de nous coneixements:
Marc comparteix amb vosaltres el seu treball i continua creant cada dia noves eines específiques.
La mà · l’embocadura · l’esquena · les espatlles
La mà és una arquitectura increïble i complexa.
Cada dia us preneu el temps de desenvolupar millors sensacions.
Tècnicament, l’estabilitat del canell és la clau de la llibertat dels dits. Tanmateix, massa sovint s’ensenya la «flexibilitat» del canell.
Un altre exemple de confusió: sovint es busca la «relaxació» del polze. Tanmateix, el polze és el pilar de l’estabilitat de la mà: mòbil o immòbil, permet que els altres dits guanyin llibertat.
Quan aquests punts de referència es veuen alterats, la mà es desajusta i genera dolor i ansietat.
Recuperar una mà estable, sensible i potent és tornar als dits l’agilitat, la independència i la precisió.
Una embocadura estable, la mandíbula relaxada, la flexibilitat dels llavis, el domini de la llengua.
Per als instrumentistes de vent, és fonamental buscar l’equilibri entre el múscul constrictor (l’orbicular) i tots els músculs dilatadors.
Si els músculs dilatadors treballen en totes direccions, «en forma de sol», els músculs depressors dels llavis queden massa sovint oblidats.
Una embocadura massa relaxada provoca compensacions (tensions a la nuca i a la gola, crispació de la mandíbula), limita la flexibilitat en el registre greu i afavoreix la fatiga.
Centrar-se només en l’embocadura és font de tensions:
La qualitat de l’embocadura i dels llavis depèn directament de la dinàmica de la llengua i de la respiració. Cal ajustar tot el sistema (llengua, alè, postura) per preservar la llibertat d’expressió.
Un eix vertical «tònic i relaxat», dels peus al cap: estabilitat, arrelament i resistència.
Asseguts, drets, caminant o en repòs, la columna vertebral forma part del nostre eix.
«M’he de redreçar» és un pensament freqüent i esgotador. Instal·lar-se en la relaxació, o fins i tot en l’enfonsament, no ho és menys. Aixecar el cap i tirar les espatlles enrere no és correcte i provoca fatiga.
Si a això s’hi afegeix una respiració massa baixa, inevitablement es relaxa la faixa abdominal i apareixen tensions lumbars o cervicals.
El to muscular és la clau de la relaxació física i mental. Abdominals, glutis, dorsals, peus, pelvis, esquena, respiració: un eix tònic per a un cap equilibrat.
No lluiteu més: jugueu amb la gravetat! L’equilibri just és un to actiu: abdominals, dorsals, pelvis, respiració. Aquest to permet que el cap s’equilibri sense esforç i allibera el músic de la lluita contra la gravetat.
Unes espatlles potents alliberen els llavis i les mans.
Tocar vol dir sostenir els braços en suspensió en una posició relativament immòbil. Les espatlles i la nuca es cansen i intenteu relaxar-les. És una cantarella freqüent, però en «relaxar-les» les tenseu! Perquè el pes dels braços carrega la musculatura de la part alta de l’esquena.
Les espatlles hi tenen un paper fonamental. En suspensió, sostenen els braços i condicionen la llibertat de les mans i de l’alè.
Una relaxació excessiva cansa la nuca i limita la respiració. Tirar les espatlles enrere provoca dolor entre els omòplats.
En canvi, unes espatlles actives i tòniques alleugereixen la nuca, alliberen l’embocadura i les mans, i reforcen la confiança en un mateix.
Transmetre i compartir. El plaer de l’esforç.
Sovint s’integren errors funcionals massa d’hora: la recerca d’una relaxació física excessiva provoca nombroses compensacions. Les espatlles, els canells, el ventre, els polzes, la llengua i la gola són les zones més afectades per aquesta recerca de relaxació.
Tants consells transmesos de generació en generació mantenen les confusions, amb conseqüències sobre la comoditat, la velocitat o la resistència.
Gràcies a un enfocament més conscient de l’anatomia funcional, les idees preconcebudes es van substituint progressivament. Les eines necessàries per a l’expressió, la velocitat i el plaer faciliten aquest aprenentatge.
La didàctica avança ràpidament i avui es pot recolzar en l’anatomia funcional. És indispensable integrar aquests coneixements a la pedagogia.
És hora de desxifrar aquestes confusions i adonar-se, per exemple, que la immobilitat és una de les causes principals de les patologies funcionals. La hiperrepetició i la manca d’estabilitat són els altres factors que afavoreixen els trastorns funcionals.
La manca d’ergonomia del gest, el perfeccionisme, el fet de forçar i de negligir les pauses són raons que demostren la importància de l’organització del treball.
La pràctica de la música i de la dansa implica sol·licitacions biomecàniques repetides, que poden fer abandonar la pràctica o frenar-la molt, i que pesen psicològicament sobre la salut.
Els elements que caracteritzen el treball repetitiu, generalment admesos com a factor de penositat, són els següents:
No es tracta, però, d’ensenyar anatomia, sinó d’oferir als artistes dreceres per respondre als problemes que es troben (fatiga d’esquena, de nuca o d’espatlla, dificultats de posició de la mà, d’independència dels dits, de laxitud, d’ansietat, etc.).
La tècnica corporal es pot simplificar tenint en compte l’anatomia funcional.
Aquests equilibris, al servei de la dansa, de la música i de qualsevol altra forma d’art, s’han de preservar i optimitzar per poder tocar durant molt de temps amb tot el cos.
Pujar a l’escenari amb dificultats per gestionar les emocions allunya del plaer de tocar i de ballar.
Tocar i ballar sense emoció (desbordant) no vol dir tocar sense musicalitat ni sense el sentit del moviment.
Desenvolupeu els vostres punts de referència físics, els que us arrelen i us estabilitzen.
Una mala gestió de les emocions limita les capacitats tècniques i l’expressió. Limiteu la vostra resistència, i és precisament això el que us estressa.
Per tant, podeu triar: pujar a l’escenari amb calma, connectats a les vostres sensacions, o perdre-us en les emocions. O una cosa o l’altra.
A més, sovint es fa servir la respiració per gestionar les emocions. Però, en plena actuació, una respiració massa baixa (abdominal, profunda, ventral o diafragmàtica) no us relaxa.
Tots aquests coneixements permeten als artistes i als professors guanyar eficàcia en la seva pràctica i integrar-la en la seva pedagogia.
Tècnicament, l’estabilitat del canell és la clau de la llibertat dels dits. Tanmateix, massa sovint s’ensenya la flexibilitat del canell.
Un altre exemple de confusió: sovint es busca la «relaxació» del polze. Tanmateix, el polze és el dit més important de la mà i contribueix a l’estabilitat del canell i del palmell. Igual que el dit gros, el dit més important del peu. L’estabilitat del polze, mòbil o immòbil, dona als altres dits llibertat d’acció.
L’estabilitat del turmell és fonamental, igual que els músculs intrínsecs del peu.
La pèrdua dels punts de referència i de les «bones» sensacions genera, evidentment, molta ansietat.
Prendre consciència d’aquestes confusions facilita l’optimització del gest i la recuperació, i augmenta també el plaer de tocar.
Aquestes confusions alteren el funcionament de la mà i afavoreixen «tendinitis» i altres disfuncions.